Article publicat en el llibre de festes de les Obreres i Majorals 2025. Imatges de Vicent Bes Audiovisual, Sevi Asensi, CEL de Bétera, Betera.com i documentació gràfica del llibre de festes de 2001.
Article publicat en el llibre de festes de les Obreres i Majorals 2025. Imatges de Vicent Bes Audiovisual, Sevi Asensi, CEL de Bétera, Betera.com i documentació gràfica del llibre de festes de 2001.
El nostre primer treball de camp i la transmissió oral
Inici del treball de recuperació de les Danses de Bétera
El treball de camp i la transmissió oral ha sigut una forma fonamental de compartir i perpetuar la tradició cultural, ens ha permés conservar històries, mites, llegendes, cançons, proverbis, rituals i coneixements que conformen la identitat d’un poble. És una forma viva de mantindre la història, adaptant-la a cada generació sense perdre la seua essència.
Este treball de tradició oral el realitzem junt amb Fermín Pardo en l’any 2004, quan vam fer una recopilació monogràfica molt important de la música tradicional del nostre poble. La documentació arreplegada inclou material divers d’un gran interés: cançons de Pasqua, cançons de treball, infantils, melodies per a ballar, així com música tradicional religiosa relacionada amb el cant de l’Aurora i els Auroreros, la qual adquirix un alt valor patrimonial en tant que es tracta d’una tradició perduda a Bétera.
La tasca de camp duta a terme també ens permeté desenvolupar i interpretar balls com les Danses de Bétera, la Masurca del Trobador o la Jota de la Molinera.
Bona part d’este material ens va aprofitar per a poder muntar l’estructura musical de les Danses de Bétera, i que finalment aconseguírem publicar-les al nostre treball la Memòria dels Sentiments. Referint-nos a la tradició oral, volem destacar les dones, les nostres transmissores, el paper important i difícil el que li ha tocat representar a la dona en la societat dels darrers segles. Paper dur i sacrificat el treball en els bancals, en la casa, al magatzem, en temps econòmicament tancats i d’escassa autosuficiència quan era necessari viure amb temple i gran imaginació, per a gastar poc o res.
Les dones han jugat el paper de lluitadores, de mares amb molta dosi de paciència i bona voluntat. Una dedicació poc valorada i en la majoria de les ocasions, ni pagada, ni agraïda. Paper realitzat amb sacrifici i entrega al servei de la família, en definitiva amb responsabilitat i eficàcia.
Tasques fetes des de l’anonimat sempre acompanyades de cançons que alleugereixen el dur treball i que la dona ha cantat i ha fet perdurar gràcies a esta admirada i valorada tradició oral. Com vos déiem, en el nostre poble es va poder fer un gran treball en el terreny de la transmissió oral i, gràcies principalment a les dones que tan present tenim sempre: Maria Broseta la Cola, Paquita Coll Ricart, Maria Coscollar i Carmen la Francesa, que es van poder recopilar una bona quantitat de cançons de treball, cançons de Pasqua, cançons festives i de reunió, romanços i cançons per a ballar… i estes melodies que utilitzem per ballar les danses de Bétera la vespra del dia gran del nostre poble.
Al nostre entendre i després de tot, podem afirmar que LA DONA ha sigut i és el fil que conduïx la llum de la tradició.
Les Danses de Bétera
Un treball intens que abraça la nostra singularitat i enaltix la particularitat del nostre poble, transformant-la en emblema d’identitat cultural col·lectiva.
La dansà és una de les manifestacions populars més antigues interpretades arreu del territori valencià. Es tracta d’un ball de caràcter ritual que pot tindre el seu origen en les danses que el poble dedicava a les celebracions paganes com a acció de gràcies, adoració, petició, etc. Posteriorment, a partir del procés de cristianització, estes danses s’oferixen en honor d’un sant i solen celebrar-se amb motiu d’una festa important de caràcter anual, generalment de tipus patronal. En Bétera, per exemple, les danses s’integren dins del calendari de la festa de les Alfàbegues, festivitat dedicada a la Mare de Déu d’Agost.
Ballades a ritme de dolçaina i tabal, les danses constituïxen una comitiva formada per parelles o quadres que desenvolupen varietats de la dansa cada vegada que s’inicia el so de la dolçaina. La comitiva està encapçalada per una parella o quadre que obri el ball i adopta la forma del lloc on es balla: allargada quan es tracta del carrer que ens porta de la plaça del Sol fins a la plaça del Mercat, i redona quan el ball es desenvolupa en la plaça del Mercat.
Les danses adquirixen en cada poble una idiosincràsia i unes característiques pròpies. És precisament este caràcter particular el que fa que des de l’Associació Cultural, amb l’ajuda de Fermín Pardo, decidim l’any 2004 començar a recopilar les melodies pròpies d’estes danses al nostre poble.
L’adaptació de melodies de transmissió oral per a estructurar les danses tradicionals, és un procés dinàmic que reflectix la capacitat d’un poble per a preservar i transformar les seues tradicions. Este procés implica una integració de música, danses i indumentària, guiada per la transmissió oral, que permet l’evolució de les tradicions sense perdre la seua essència. Així, trobem que les danses tradicionals continuen sent un mitjà viu i vibrant d’expressió cultural. Per tant, el treball de recopilació de les melodies va anar acompanyat d’una tasca de recomposició de les estructures del ball, amb les seues passades i mudances.
Vam seleccionar les melodies que s’adaptaven perfetament al que necessitàvem, i li encomanaren a David Rico i Ramón Asensi, que junt amb la resta de components de la Colla de tabals i dolçaines Xe que Burrà, participaren en la gravació de les Danses de Bétera al treball de la Memòria dels Sentiments.
El resultat d’este treball de camp es materialitza, finalment, l’any 2006 quan es reinterpreten novament les Danses de Bétera. Des d’aquell moment, l’associació cultural l’Aljama de Bétera amb la col·laboració de l’Ajuntament de Bétera, organitzem i dinamitzem cada any este esdeveniment tradicional i participatiu al nostre poble. La colla de tabals i dolçaines Xe que Burrà són els encarregats d’interpretar estes melodies en la vespra del dia gran de les nostres festes de les Alfàbegues.
L’estructura de la dansà s’ordena en eixida, danses i final. Així les danses s’inicien amb la Xàquera, ballada generalment per les Obreres de l’any corresponent, continuen amb les Danses i finalitzen amb la interpretació d’un fandanguet.
La indumentària, determinada i uniformada, pren també una important rellevància en la nit de les Danses
Ens agradaria traslladar amb detall el contingut de l’estudi i el treball realitzat per a definir i determinar la indumentària emprada en les Danses de Bétera des de l’any 2006 i fins a l’actualitat.
Context històric: introducció
Les arts figuratives i pictòriques suposen, fins a l’aparició de les revistes de moda, la fotografia i el cine del segle XX, el suport documental iconogràfic més important per a conéixer els vestits dels nostres avantpassats. Trobem a les escultures, als gravats i a les pintures (principalment als taulells) les principals fonts d’informació fins als nostres dies. Cal destacar també l’enorme valor de la transmissió oral.
La cultura popular, la forma de vida dels nostres avantpassats en les comarques naturals, i els seus valors els coneixem fonamentalment gràcies a la transmissió oral. Les seues formes comprenen, entre altres, la llengua, la literatura, la música, la dansa, els jocs, la mitologia, els ritus, els costums, l’artesania, l’arquitectura i altres arts. Amb estos dos gravats de la Biblioteca Nacional, referents a la nostra Comarca, comencem el treball.
Per què ens vestim?
En un primer moment l’ésser humà es vestix com a necessitat de protecció per adaptar-se a les condicions externes, físiques i climatològiques. Una vegada cobrim estes necessitats bàsiques, el vestit tindrà un paper de símbol.
El poder polític i la religió han imposat dictats morals al llarg de la història que han condicionat la manera de vestir. També la condició econòmica i la revolució industrial han marcat les pautes a la moda de les diferents èpoques.
L’evolució social i la moda influïxen notablement en la transformació de la indumentària tradicional. Encara que estes peces estan profundament arrelades en la identitat cultural i en pràctiques ancestrals, no són estàtiques. Amb el temps, s’adapten principalment per a reflectir canvis socials, estètics i funcionals.
Situem el nostre estudi en la part final del segle XIX i primer terç del segle XX
Comencem per dins
Parlem de roba senzilla, utilitzada per gent del poble: llauradors, artesans, i gent d’oficis.
La seua indumentària estava basada en una manufacturació domèstica. El lli i el cànem eren un producte base amb el qual es confeccionaven principalment peces de roba interior.
Indumentària de l’home
La camisa
L’home, en la tradició, utilitza la camisa únicament com a peça de roba interior. En contacte directe amb la pell, devien utilitzar-la tant de dia com de nit.
Per a introduir còmodament la camisa, es fa una obertura en la part davantera, que es pot adornar amb una tira de tela més o menys ampla anomenada pitet, i en la part interior del qual se situa un o diversos botons que aprofiten per a tancar la camisa.
Ja en la segona meitat del segle XIX i primer terç del segle XX, es popularitza en l’home la utilització de la brusa, confeccionada de forma que recorda la confecció emprada en l’elaboració de la camisa. La brusa i el jupetí conviuen en esta època amb la camisa, raó per la qual esta continua fent la seua funció com a peça de roba interior.
En l’evolució social del moment, es popularitzen altres materials com el fil i el cotó en l’elaboració de les CAMISES, i l’home també comença a utilitzar per primera vegada la camisa com a peça de roba exterior, evolucionant esta peça en el vestir diari de l’home i passant de tindre una utilització funcional, per a tindre un paper més de lluïment, de símbol, d’estatus i d’estil, vivint una època de coexistència en la indumentària masculina de jupetins, bruses i camises.
La camisa va agafant protagonisme, en un context històric de canvis profunds en la societat i que també es reflectix en el vestir del moment.
En la primera part del segle XX, les camises eren generalment blanques o de colors molt suaus, de coll rígid i amb mànegues llargues. Tenint en compte la influència social i econòmica del moment, es viu una evolució de la camisa entesa com a peça d’ús exterior, i per tant de lluïment, era més un article de luxe per a la classe alta i que la classe mitjana imita per a les festivitats de dies assenyalats i grans celebracions. Les camises de qualitat eren de cotó, lli o seda, i algunes fins i tot es feien a mida i veiem les primeres camises d’home amb decoracions, generalment ratlles.
Ja en la segona dècada del passat segle, la camisa, encara que continuava sent un símbol d’estatus, va començar a ser més accessible. La introducció de colls més flexibles i l’ús de colors suaus més variats, i els patrons a ratlles, fins i tot a quadres, i les primeres estampacions amb motius florals i el predomini d’alguna fruita com les mangranes que podem observar en les camises, reflectix un canvi en la percepció de la masculinitat i l’estil.
El fet de trobar en el poble una camisa de 1916 estampada i amb esta riquesa en la seua elaboració, ens dona l’inici del nostre particular estudi per a poder projectar la particularitat i l’enorme valor que per a nosaltres té esta peça en la indumentària festiva del nostre poble, amb una càrrega estètica, simbòlica i cultural molt significativa.
És en este punt on volem donar les gràcies a la família Moreno – Aloy, especialment a Maria Jose Moreno, per conservar esta camisa fins a l’actualitat, i per deixar-nos treballar amb ella com a referent des de l’any 2004, sempre amb la voluntat i la il·lusió de què les noves tecnologies ens permeteren aconseguir aproximar-nos a la reproducció de la peça original de la millor forma possible.
Per a fer este treball de la forma més respectuosa possible, ens centrem en el seu context històric com detallem en este article. Considerant que esta peça reflectix elements culturals molt valuosos, representatius i característics del nostre poble, amb la tradició oral com a eix central del treball, trobem que la millor forma de projectar esta peça convertida en element representatiu de les nostres danses, del nostre poble, de la nostra gent, de la nostra cultura popular i tradicional, és donar-li el protagonisme que aconseguírem atorgar-li des de l’any 2006 en la celebració de les Danses de Bétera, cada any en la nit de dia 14 d’agost, vespra del dia gran de la nostra festa de les Alfàbegues.
Afortunadament, en els anys 30 del segle XX, es produïx la consolidació de la camisa estampada en la nostra particular tradició a Bétera, dins de les grans celebracions del calendari festiu del poble.
A principis del segle XX, en els camps, camins i places de la nostra terra, homes i dones vestien amb orgull les seues robes de faena i de festa. Entre estes peces humils, però plenes d’identitat, trobàrem una camisa senzilla, confeccionada en lli, amb estampats molt característics d’una època, testimoni silenciós de jornades de treball, de celebracions i trobades festives.
Per nosaltres, esta camisa original del primer terç del segle XX s’ha convertit en una finestra al passat. No sols ens mostra com vestien els nostres avantpassats, sinó que també refelctix l’esperit d’una època: l’esforç col·lectiu, la vida rural i la connexió amb la terra.
Símbol identitari de les Danses de Bétera
Esta camisa representa a les persones que van fer possible que les nostres danses existisquen: els veïns, llauradors i artesans que mantenien vives les tradicions. Amb tot el treball fet i amb molta il·lusió, la convertim en símbol de les nostres danses populars, com a homenatge als qui van ballar abans que nosaltres, i com a pont entre el passat i el present.
En convertir esta camisa en símbol, no canviem la història: l’honrem. Considerem que la tradició no és només repetir el passat, sinó entendre’l, sentir-lo, estimar-lo i transmetre’l amb veritat i orgull.
Després de tot el treball fet en l’Associació Cultural l’Aljama de Bétera amb persones de referència per a nosaltres com Inma Lopez, Victoria Licerás, Fermin Pardo, Amparo i Maru Les Palmeres, Vicent Pardo, i gràcies a la tradició oral viscuda amb els informants Paquita Coll Ricart, Maria Broseta La Cola, Maria Coscollar, Juan Fuentes, Manuel Aloy i Carmen La Francesa, el nostre esforç, treball i constància, ens ha portat a projectar este element tan particular del nostre patrimoni cultural de la forma que es mereix, convertint esta peça de la indumentària masculina festiva de Bétera en un símbol, en una identitat.
Cada melodia, cada mudança de les nostres danses viu el ressò de generacions passades. Però no sols es balla amb els peus: també es balla amb la memòria, amb la identitat i amb els símbols que ens definixen. Per això, tot este treball fet després de 20 anys, el trobem ple de respecte, estima i compromís cultural, recuperant una peça única: una camisa original del primer terç del segle XX trobada en el nostre poble, conservada magistralment per Maria Jose Moreno y la seua família.
Esta camisa no és una relíquia qualsevol del passat. El seu teixit, la seua confecció, els seus dibuixos estampats ens parlen d’una època, d’una manera de viure i de sentir, que pertany al nostre poble, a la seua gent. I és precisament esta particularitat local la que volem projectar i preservar. El nostre objectiu és clar: engrandir les nostres danses tradicionals; dotar-les d’un segell d’identitat particular, propi i diferenciador; i arrelar encara més profundament el nostre folklore en la història viva del nostre poble.
Per això, esta camisa es convertix des de 2006, any en què recuperàrem les danses de carrer al nostre poble, en símbol distintiu de les nostres danses populars. No com una simple peça de vestir del passat, sinó com un emblema que connecta les nostres melodies que formen el conjunt de les danses i les mudances i passades de ball, amb la vida real dels qui ens van inspirar.
La seua essència ens recordarà sempre d’on venim. Perquè la tradició no es congela: evoluciona amb sentit, amb arrel i amb estima per allò que ens definix com a poble. Identitat col·lectiva i evolució de les tradicions.
El pantaló, la faixa i les espardenyes
En els primers anys del segle XX, els pantalons llargs van començar a consolidar-se com una peça clau en la indumentària tradicional masculina, marcant un canvi important en els costums heretats del segle XIX. Va ser una peça en la indumentària masculina que va representar modernitat, integrant-se a poc a poc en les formes tradicionals fins a tornar-se universal en pràcticament tots els àmbits.
La faixa era una peça pràctica, protectora i simbòlica, molt valorada en la indumentària masculina de principis del segle XX. No sols aportava funcionalitat per al treball, sinó que també formava part del vestuari festiu i tradicional, reforçant la identitat cultural. Va ser un element essencial en la indumentària tradicional masculina de principis del segle XX, especialment en contextos rurals i populars de terres valencianes. La seua funció principal era la protecció corporal mitjançant la subjecció de la zona lumbar i abdominal, actuava com un reforç per a l’esquena principalment en els treballs físics de l’home.
En la tradició valenciana, la utilització d’espardenyes d’espart per part de l’home era una part fonamental de la indumentària quotidiana i tradicional, especialment en entorns rurals i de treball. Este tipus de calçat estava profundament arrelat en la cultura popular i reflectia tant la forma de vida agrícola com l’adaptació a l’entorn i clima mediterrani.
Estaven confeccionades principalment amb espart trenat, un material abundant a la regió mediterrània, i especialment al nostre poble, on l’espart era una activitat predominant i de subsistència per a les famílies.
I ara si, ja tenim definida la Indumentària utilitzada per l’home per ballar les Danses de Bétera: la camisa, la faixa, el pantaló i les espardenyes.
La indumentària de la dona
La falda
La utilització de la seda en la indumentària tradicional valenciana, conserva una rica tradició tèxtil profundament lligada a la història econòmica i cultural.
La seda no sols era un símbol d’estatus i elegància, sinó també una mostra del prestigi de l’ofici seder valencià, que va tindre gran rellevància al llarg de la història.
Les dones portaven faldes o guardapeus de seda especialment en contextos festius o formals.
La seda en les faldes tradicionals valencianes de principis del segle XX representava una combinació d’herència artesanal, bellesa estètica i distinció social. El seu ús mostrava la continuïtat d’una antiga tradició tèxtil que encara definix la identitat cultural valenciana.
El gipó i el cosset
Per a cobrir el cos, la dona utilitza la camisa. Damunt d’esta peça de roba es col·locaven o bé un gipó, o bé un cosset. Estes dos peces tenen la mateixa funció. El gipó és una peça essencial en la indumentària tradicional femenina. Esta peça forma part del conjunt del vestit de valenciana i té una funció tant estètica com estructural.
A més de cobrir el cos de la dona, estes peces estaven confeccionades amb materials que també enaltien el cos de la dona. El conegut com gipó es confeccionava amb mànegues, mentre que el cosset o justillo, s’elaboraven sense elles.
El gipó té les seues arrels en la tradició valenciana del segle XVIII, època en la qual les dones valencianes van començar a adoptar una indumentària més elaborada i estructurada. Originalment, el gipó era una peça ajustada que proporcionava suport i forma al bust, i es confeccionava amb materials com el lli o la seda. Amb el temps, esta peça de roba ha anat adaptant-se a l’evolució social de cada època, però mantenint la seua funció fonamental en la indumentària tradicional.
El mocador d’esquena en la dona
En esta ocasió, destaquem la utilització del mocador de Manila en la indumentària femenina per a ballar les Danses de Bétera.
En el primer terç del passat segle XX, en terres valencianes el mocador de Manila va adquirir un valor religiós, social i simbòlic.
Era una peça de vestimenta que no només tenia una funció decorativa, sinó que també reflectia una actitud de devoció i respecte per la religió catòlica, una tradició ben arrelada en la societat valenciana d’aquell temps.
Tot i que la seua utilització es va veure influenciada pel canvi de costums i les tendències socials al llarg del segle XX, el mocador d’esquena va seguir sent un símbol de la cultura i tradició valenciana fins a la modernitat.
Gràcies a la transmissió oral que hem detallat anteriorment, coneguérem amb detall la utilització d’esta peça en la dona, que es popularitza en el primer terç del segle XX i que la dona lluïa en diferents celebracions i esdeveniments de les festes del nostre poble, on destaquem les danses de carrer.
El mocador de Manila és una peça molt significativa dins de la tradició valenciana. El fet de no ser una peça originària de les nostres terres, la seua incorporació al vestit tradicional és un clar exemple de com les cultures assimilen elements externs i els integren en la seua identitat local.
En este sentit, en el nostre poble observem que molts mocadors de Manila es conserven en l’àmbit familiar i passen de generació en generació. En la nit del 14 d’agost, durant la celebració de les Danses de Bétera, podem observar i admirar una varietat molt interessant en esta peça que hui dia ja suposa un llegat cultural molt valorat en la nostra tradició.
Les xiquetes i xiquets
En el context de les tradicions populars valencianes, la indumentària ha sigut històricament molt més que un simple conjunt de peces de roba. Es tracta d’un símbol d’identitat, de pertinença i de transmissió cultural que ha perdurat generació rere generació. Un dels aspectes més curiosos i reveladors d’esta tradició és com, durant els segles XIX i XX (i especialment en les seues primeres dècades), la vestimenta dels xiquets i xiquetes reproduïa quasi amb exactitud la dels adults.
La indumentària tradicional de xiquetes i xiquets, sempre ha mostrat un paral·lelisme amb la dels adults, adaptant-se amb el temps per a oferir major comoditat i reflectir les normes socials i culturals de cada època.
Per tant, les xiquetes i xiquets utilitzen la indumentària que vos hem detallat en este treball, amb les diferents variants que trobem i que aporten la màxima comoditat. La indumentària tradicional infantil en terres valencianes no és una simple reproducció estètica del vestit adult. És una manifestació viva d’una manera d’entendre la cultura. A través dels seus teixits, brodats i formes, els més xicotets aprenen que vestir la tradició és també honrar la memòria col·lectiva i continuar un llegat que dona sentit a la identitat com a poble.
Apunts finals
Per a una associació cultural com la nostra, la preservació de la memòria col·lectiva era l’objectiu per on començar el nostre camí ara fa ja més de 20 anys. Amb un projecte tan essencial com és el treball de camp i la transmissió oral, la preservació de la memòrica col·lectiva implica reconéixer el valor del coneixement viscut i compartit, establir vincles profunds amb les nostres tradicions, i també assumir la responsabilitat de preservar i difondre este llegat de manera respectuosa i amb molt de sentiment.
En este treball que fem i el que ens queda per davant en les Danses de Bétera, amb elements tan importants com la camisa de l’any 1916 de la que vos hem parlat i la seua reproducció, el que volem és projectar i posar en valor la particularitat, la singularitat i dignificar la diversitat cultural del nostre poble. Estes danses de carrer, són portadores de la nostra història com a poble, mantenen viva la memòria col·lectiva i asseguren la transmissió a futures generacions.
Cal destacar que les danses tenen un caràcter obert i participatiu
Amb este propòsit, i gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Bétera, des de l’Associació Cultural organitzem cada any uns tallers didàctics en estiu, on qualsevol persona a partir dels sis anys pot aprendre a ballar les danses i, d’esta manera, participar en l’esdeveniment tan entranyable per a nosaltres, com és el de ballar les Danses de Bétera cada any, la nit del 14 d’agost.
Volem dedicar unes paraules finals de sincer agraïment a totes les persones que, amb el seu temps, dedicació i generositat, fan possible el treball de la nostra associació cultural. Sense vosaltres, els nostres projectes no serien una realitat. Gràcies per ser part d’esta família cultural. Gràcies per creure en el nostre humil treball, i per caminar al costat de nosaltres en este somni ple d’estima, sentiment i tradició.
Amb tot el nostre afecte i gratitud.
Associació Cultural l’Aljama de Bétera
Cultura Tradicional Valenciana
